.jpg)
Weather Report va ser una formació musical de jazz fusió dels anys 70 i 80, liderada per Joe Zawinul i Wayne Shorter, que va combinar jazz i latin jazz amb elements de músiques ètniques, r&b, funk, rock i música contemporània. La seva música és d'un alt nivell compositiu i improvisacional.
Els fundadors de Weather Report, el pianista Joe Zawinul i el saxofonista Wayne Shorter es van conèixer el 1959 tocant a la Big Band de Maynard Ferguson. Durant els anys 60, Zawinul va estar tocant amb el grup de Cannonball Adderley, i Shorter amb el segon gran quintet de Miles Davis. Les seves contribucions en aquests conjunts els van fer destacar d'entre els grans compositors de jazz de tots els temps. Posteriorment es van retrobar quan Zawinul va participar en les primeres gravacions de fusió amb Miles Davis (In a Silent Way i Bitches Brew).
Tot i aquesta amistat prèvia de Zawinul i Shorter, sovint es parla de Weather Report com una formació derivada del grup de músics associat amb Miles Davis durant l'inici de la dècada dels 70.
En els seus inicis, la música de Weather Report tenia un gran component d'improvisació, d'una manera similar a l'obra de Miles Davis en el període de Bitches Brew. La formació instrumental incloïa un percussionista (Airto Moreira, substituït després per Dom Um Romão), a més de bateria (Alphonse Mouzon); i la seva música abandonava el concepte de solista i acompanyants predominant en el jazz, substituint-lo per la improvisació continuada de cada membre del grup.
Zawinul, al piano i als sintetitzadors, i el contrabaixista Miroslav Vitous experimentaven amb els efectes electrònics aplicats als seus instruments, alhora que Wayne Shorter continuava el desenvolupament del saxo soprà en el jazz, tasca en que l'havien precedit músics com Sidney Bechet, Lucky Thompson, Steve Lacy i John Coltrane.
El primer disc de la formació, titulat simplement Weather Report va ser escollit disc de l'any 1971 per la revista Down Beat, i és considerat un clàssic de la fusió. L'any següent van editar I Sing the Body Electric, gravat en part en directe al Japó. En aquest disc Zawinul començava a experimentar amb els sintetitzadors.
A partir del següent disc, Sweetnighter (1973), la música del grup va començar a prendre una altra direcció, més orientada cap al funk, afegint més estructura als temes i a les parts improvisades. La manca d'interès per part de Vitous a tocar parts de baix més repetititves van acabar provocant la seva marxa del grup i la inclusió d'Alphonso Johnson al baix elèctric.
Durant els primers vuit anys de la seva existència, el grup va tenir dificultats en trobar un bateria estable, de manera que en aquest lloc s'hi van anar succeint Alphonse Mouzon, Eric Gravatt, Greg Errico, Ishmael Wilburn, Skip Hadden, Darryl Brown, Leon 'Ndugu' Chancler, Chester Thompson, Narada Michael Walden i Alex Acuña, fins que Jaco Pastorius va portar a Peter Erskine el 1978. Erskine, i més tard Omar Hakim van ser els únics bateries que van tocar amb la banda durant més de dos anys seguits.