.jpg)
Robert Allen Zimmerman (Duluth, Minnesota 1941), conegut amb el nom artístic de Bob Dylan, és un compositor i cantant estatunidenc, considerat un dels músics més influents i prolífics del segle xx i guardonat el 2016 amb el Premi Nobel de Literatura "per haver creat una nova expressió poètica en la gran tradició nord-americana de la cançó".
Bob Dylan ha aportat a la música rock una dimensió poètica més rica i adulta, emprant metàfores i figures al·legòriques per a descriure el desordre individual i social, a més d'una inventiva melòdica provinent d'estructures tradicionals com el blues, la balada o les cançons de treball. Al llarg de la seva carrera ha experimentat amb tota mena de ritmes i formes harmòniques, cosa que ha enriquit la seva expressió musical i ha influït en molts altres intèrprets i compositors.
Va néixer el 24 de maig del 1941 a la ciutat de Duluth, població situada a l'estat nord-americà de Minnesota. Fill d'una família d'origen jueu, als sis anys aquesta es traslladà a la ciutat de Hibbing, on el seu pare tenia un negoci de material elèctric. La vida de comerciant no era la preferida per en Bob, i l'ambient de la població, l'economia de la qual depenia fortament de la mineria, no prou atractiva per a un adolescent. El descobriment de la música comportà un canvi en la seva mentalitat, i ja als vuit anys aprengué per ell mateix a tocar el piano i per deu dòlars adquirí una guitarra per correu. El descobriment, així mateix, de la música de Hank Williams i dels grups corals afroamericans el permetrà somiar en convertir-se en un heroi del rock and roll, un estil musical creixent gràcies a l'èxit d'Elvis Presley, Carl Perkins o Jerry Lee Lewis.
L'any 1959 finalitzà els estudis secundaris i ingressà a la Universitat de Minnesota, situada a la ciutat de Minneapolis, la capital estatal. Dues de les seves assignatures preferides eren l'aprenentatge del castellà i la història nord-americana. Fou en aquell moment quan començà a escoltar temes de country gràcies a les composicions de Robert Johnson i folk, deixant de banda la seva passió pel rock and roll de Little Richard. Interessat en la poesia, la dècada del 1960 suposarà una inflexió en la seva vida artística i personal: canviant-se el nom pel pseudònim Bob Dylan, probablement inspirat en el poeta Dylan Thomas, i interessant-se pels moviments dels drets dels treballadors i del discurs sobre la pau.
omençà la seva carrera com a solista tocant en locals nocturns, amb l'únic acompanyament de la seva guitarra i la seva harmònica, així com la seva expressiva veu, que arribarà a convertir-se en la seva marca personal. Aquests inicis, però, no sempre són amb fortuna; així fou acomiadat del Ten O'Clock Scolar perquè la seva veu foragitava als clients. A mitjans de la dècada dels 60 obté el seu primer contracte com a professional en un local de striptease de Central City, població situada a l'estat de Colorado. És en aquest moment quan descobreix la biografia Bound for Glory del cantant Woody Guthrie, que es converteix en el seu mestre i de qui en divulgarà l'obra arreu del país.
Quan Dylan sabé que Guthrie es trobava ingressat en un hospital de Nova York, decidí anar fins a la ciutat per conèixer-lo. L'arribada a aquesta ciutat li permeté a relacionar-se amb els ambients folk que omplien Greenwich Village, i aconseguir actuar davant de John Lee Hooker. A la fi de l'estiu de 1961 arriba a ser bastant conegut en l'ambient musical de Nova York, per la qual cosa sol·liciten la seva col·laboració per a tocar l'harmònica en algunes cançons d'un disc de Harry Belafonte. Podria ser la seva gran ocasió, però abandona els estudis d'enregistrament després de només una hora de treball, perquè no suporta la insistència de Belafonte a repetir les proves constantment.
Fou John Hammond, un dels grans descobridors de talents de la Columbia Broadcasting System (CBS), qui li oferí immediatament un contracte. Publicà el primer disc el febrer de 1962 amb el simple títol de Bob Dylan. L'àlbum presenta material poc homogeni però posa en evidència les potencialitats del cantautor. Només dues cançons estan escrites pel mateix Dylan, Song to Woody i Talkin' New York, però van bastar per a donar-li confiança com a autor i obrir-li la porta d'una de les seves més prolífiques etapes creatives. En aquell primer període l'acompanyà Suzie Rotolo, que havia conegut en arribar a la ciutat i que, com a activista política, lluità contra la segregació racial i l'ús de la bomba atòmica.
Dylan començà a treballar en noves cançons l'abril de 1962 i en el transcurs d'alguns mesos compon temes com Blowin' in the Wind (Escolta-ho en el vent), Masters of War (Senyors de la guerra), Talkin' World War III Blues i Oxford Town, que esdevenen himnes del moviment pacifista. El maig de 1963 es publica The Freewheelin' Bob Dylan, el seu segon i molt esperat àlbum. Dos mesos després de la publicació, Dylan apareix al Festival Folk de Newport, on és saludat com el profeta de la revolució juvenil, i canta Blowin' in the Wind davant de 46.000 persones, acompanyat a l'escenari per Joan Baez i Pete Seeger.
Alhora que l'èxit, arriben els problemes. En primer lloc, amb Suzie Rotolo: la seva relació segueix endavant entre dramàtiques ruptures i breus reconciliacions, en un clima molt tibant en el qual Dylan no amaga la seva gelosia. Les noves cançons neixen en un clima d'inseguretat, de vegades cavalcant en l'ona de la batalla política (Only a Pawn in Their Game), altres vegades recollint-se en l'intimisme (Girl from the North Country, La noia del país del nord). Però l'àlbum The Times They Are A-Changin' (1964) arribarà a ser famós sobretot per la cançó que li dona títol (Els temps estan canviant). L'èxit de Dylan ja és gran en els Estats Units i la seva popularitat s'estén també per Europa.
Entre 1962 i 1964, Joan Baez va ser el rostre popular de la música folk, es va convertir en l'estrella de festivals i gires i va cantar en actes polítics, entre els quals s'inclouen la Marxa sobre Washington de 1963 pels drets civils. Durant aquest període, va començar a estudiar el treball del llavors desconegut Bob Dylan i, a poc a poc, el seu repertori es va desplaçar del material tradicional al de tipus socialment compromès, d'acord amb l'emergent generació d'artistes dels anys seixanta. El 23 de novembre de 1962, Baez va aparèixer a la portada de Time Magazine, un honor estrany llavors per a músics. Va viure amb Bob Dylan entre 1963 i 1965, i junts es van guanyar el títol del «rei i la reina de la cançó protesta».[cal citació]
Durant la primavera de 1965 es trasllada a Anglaterra per a realitzar alguns concerts, moment en el qual coneix els Beatles i Eric Burdon, membre de The Animals, intèrpret d'una versió molt personal de House of the Risin' Sun (La casa del sol naixent). John Lennon manifestarà la influència de Dylan en cançons com Norwegian Wood, You've Got to Hide Your Love Away o Help, amb lletres més sinceres i pensades, mentre que Bob Dylan no dubta a experimentar sons nous i més lúdics. El viatge per l'Anglaterra d'aquells anys i la trobada amb els seus músics estimulen encara més a en Dylan, qui es deixa suggestionar per la sonoritat de les guitarres elèctriques, i abandona el folk.
Highway 61 Revisited (1965), produït per Bob Johnston, amb la col·laboració d'Al Kooper i Mike Bloomfield, és considerat avui dia un dels millors de Dylan: la corprenedora Like a Rolling Stone (que figura en la primera posició de la llista de les millors cançons de tots els temps confeccionada per la revista musical Rolling Stone), la trista Desolation Row, la nerviosa Highway 61 Revisited i la insinuant Ballad of a Thin Man es convertiran en nous himnes de l'autor. Aquest és el repertori que Dylan duu al Festival Folk de Newport l'any 1965, acompanyat per la Paul Butterfield Band. El grup The Hawks el secundarà en la gira posterior, grup que posteriorment s'anomenarà The Band i que acompanyarà durant molts anys Dylan.
El seu nou àlbum Blonde on Blonde (1966), que es publica en format doble per a poder contenir tot el material elaborat a Nashville, és un disc més tranquil que l'anterior i amb un major valor poètic en les lletres. Aquest inclou l'alegre I Want You, la nua i tendra Just Like a Woman, la devastadora Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again, l'enigmàtica Visions of Johanna i la gran obra mestra del disc, Sad Eyed Lady of the Lowlands, que està dedicada a la model Sarah Lowndes, amb la qual s'havia casat al novembre de 1965. Aquest disc és considerat pels grans experts musicals com un dels millors discos de música pop-rock de tota la història.