.jpg)
The Housemartins va ser un grup anglès d'Indie Rock format el 1983 per Paul Heaton (vocalista), Stan Cullimore (guitarrista), Ted Key (baixista) i Chris Lang (baterista). La banda va patir una sèrie de canvis a través dels anys, fins a estabilitzar-se amb Norman Cook en lloc de Ted Key i Hugh Whitaker en lloc de Chris Lang.
El 1986 graven un parell de temes en col·laboració amb el discjòquei John Peel. El senzill “Happy Hour” es converteix en tota una sensació, aconseguint escalar fins al tercer lloc de les llistes angleses. A finals d'aquest mateix any, fan una versió nadalenca del cover Caravan of Love de la banda Isley Jasper Isley.
Poc temps després The Housemartins graven una sessió anomenada The Fish City Five, que consistia en temes cantats a capela. Una d'aquestes cançons, When I First Met Jesus, va formar part del costat B del senzill Caravan of Love.
El juny de 1986 s'aventuren a llançar el seu primer disc, London 0 Hull 4, que va aconseguir ubicar-se al tercer lloc de les ràdios del Regne Unit. Conté els senzills «Flag Day» (# 58 al Regne Unit), «Sheep» (# 54 al Regne Unit), «Happy Hour» (# 3 al Regne Unit) i «Think for a Minute» (# 18 al Regne Unit). El títol fa referència a la ciutat natal de la banda originaris de Kingston upon Hull, i és representat en el format d'un resultat esportiu. També fa referència a l'afirmació de Paul Heaton que The Housemartins eren la quarta millor banda de Hull; les altres eren Red Guitars, Everything but the Girl, i The Gargoyles.1 En altres paraules, a Hull hi havia quatre grans bandes ia Londres cap. Les notes i lletres reflecteixen l'interès del cantant Paul Heaton en aquest moment en el cristianisme i el marxisme. Per exemple, la contraportada de l'àlbum conté el missatge, «Take Jesus - Take Marx - Take Hope». En 1992, l'àlbum va ser re-llançat en CD i va comptar amb quatre pistes addicionals, juntament amb la frase a la portada, «16 cançons - 17 èxits». L'àlbum va ser re-llançat de nou el 22 de juny de 2009, com London 0 Hull 4 Deluxe, que conté un segon CD de bonus tracks, costats B i enregistraments en viu.
Un any més tard graven la seva segona producció, The People Who Grinned Themselves to Death (Les persones que es van somriure fins a la mort). Les cançons Five Get Over Excited, Me and the Farmer i Build van ser llançats com a senzills. El títol de la cançó que dóna nom a l'àlbum és sobre la família reial britànica, que va provocar controvèrsia als diaris sensacionalistes similar a la d'altres bandes com els Sex Pistols, The Smiths i The Stone Roses. Va aconseguir assolir el lloc 9 en les llistes de preferència.
L'èxit de The Housemartins girava al voltant de les seves lletres, una barreja de política marxista i reflexions sobre cristiandat.
El 1988 l'agrupació es va separar, però els integrants van continuar mantenint una relació amistosa i treballant junts en projectes paral·lels. Però abans d'això van publicar un últim disc recopilatori, Now That's What I Call Quite Good.
En els següents anys Norman Cook va aconseguir gran popularitat com a abanderat de la música electrònica, amb grups sota el seu comandament com Beats International, Freak Power o Fatboy Slim. Paul Heaton i Dave Hemingway, juntament amb la vocalista Sean Welch, van formar la banda The Beautiful South, molt coneguda al Regne Unit, encara que no tan populars fora de les illes.
El 2004 apareix un disc recopilatori d'èxits, Best of The Housemartins, i dos anys més tard es va llançar un disc anomenat In Session at the BBC. L'any 2007 es va editar un disc recopilatori dels dos grups comandats per la veu de Paul Heaton, The Housemartins i The Beautiful South.