.jpg)
Franco Battiato (Ionia, 23 de març de 1945-Milo, 18 de maig de 2021) va ser un cantautor, músic i director de cinema italià.
Personalitat entre les més eclèctiques i originals de totes les que han aparegut en el panorama cultural italià de les últimes dècades, va passar per múltiples estils musicals: els inicis romàntics, el rock progressiu a la dècada dels setanta, el pop filosòfic, la música culta o la música ètnica.
Molt unit a la seva mare Grazia (que va morir el 1994), va ser un tenaç autodidacta. Als matins estudiava com a batxiller, treballava mig temps en un cafè ia les tardes feia el professorat, l'única professió disponible al seu lloc d'origen. Amb divuit anys i després de la mort del seu pare es va mudar a Milà, centre de la indústria musical italiana, on començaria com a ajuda de cuina, repartidor del correu i llibreter per sostenir les cerques musicals i ajudar la seva família, integrada per la seva mare , cosina i ties, dedicades a l'ofici de la sastreria i l'ensenyament de primeres lletres. Durant alguns anys va ser guitarrista i pianista a restaurants, organista en cerimònies religioses, programes de ràdio i televisió. Els seus primers sous els va invertir a gravar discos de tiratge limitat que repartia en estacions de ràdio. El 1965 es va presentar al Festival de Sant Rem amb la cançó “L'amore é partito” (L'amor ha partit).
Ja per a 1968 va obtenir el seu primer contracte musical amb Philips i va començar cantant versions de cançons pop. Per aquesta època va gravar el tema romàntic "È l'amore", amb el qual va aconseguir cert reconeixement. A la dècada dels setanta, coneix al servei militar el músic experimental Juri Camisasca, i col·labora amb ell en l'agrupació “Osage Tribe”, una banda italiana de rock psicodèlic i progressiu. Paral·lelament, com a solista, llança l'àlbum de ciència ficció La Convenzione / Paranoia (1971), considerat per molts el millor àlbum de rock progressiu dels 70 a Europa. Des del 1971, Battiato es va dedicar a experimentar amb la música electrònica, produint una sèrie de LP que durant la seva presentació van passar desapercebuts, però que avui dia són considerats discos de culte per crítics i escoltes.
En un inici, Battiato va gravar materials de rock progressiu amb èmfasi als vocals, ia través de tot un procés va anar variant la seva música fins arribar a tornar-se més conceptual i minimalista. El seu segon LP, Fetus (1971), va ser censurat per tractar temes com l'avortament, les relacions extramaritals i la hipocresia social que comercia amb la desgràcia. A més, contenia l'explícita imatge d'un fetus de pocs mesos a la seva caràtula. Un any més tard presenta l'LP Pollution (1972), que també va causar polèmica per incloure un tema escrit des de la perspectiva d'un peix. També es va referir al cos, a la irresponsabilitat de l'home envers la naturalesa i l'explotació de l'individu per part de les indústries. Poc temps després apareix els LP Sulle corde di Aries (1973), Clic (1974), M.elle "Le Gladiator" (1975) i també aquest mateix any el disc recopilatori Feed back. El 1975 canvia de companyia discogràfica a Dischi Ricordi.3 Amb aquest nou contracte publica els LP Battiato (1975), Juke Box (1976), i L'Egitto prima delle sabbie (1977). Amb aquest disc, Franco Battiato va guanyar el "Premi Stockhausen" com a “Millor Música Contemporània”. El 1977, deixa en bons termes la discogràfica Ricordi, i signa amb EMI. A partir d'aquell moment s'acosta al gènere pop, fet que li va donar gran popularitat amb l'audiència italiana. Durant aquest període, els seus àlbums es treballaven en col·laboració amb músics renombrados de la talla del virtuós violinista Giusto Pio.
El 1979, edita l'àlbum L'era del cinghiale bianco. El 1980 presenta l'àlbum Patriots, i el 1981 l'àlbum La voce del padrone, el qual va aconseguir ser un gran èxit al seu país, convertint-se en el primer LP italià a vendre més d'un milió de còpies en un mes. Un any més tard es posa a la venda l'àlbum L'arca di Noè, on apareixen cançons com "Voglio vederti danzare" ("Jo vull veure't dansar"), entre d'altres. Amb aquest disc, Battiato va guanyar fama de ser un dels músics més versàtils i intel·ligents d'Itàlia. Moltes de les seves cançons llavors contenien parts en anglès i en àrab (idioma que Battiato va començar a estudiar en un dels seus viatges a Turquia). Alguns discos de Battiato també van ser publicats enterament en espanyol i en anglès.
El 1983, torna als estudis i apareix Orizzonti perduti. El 1984 representa el seu país al Festival d'Eurovisió a Luxemburg amb "I treni di Tozeur", formant duo amb Alice i obtenint el cinquè lloc. Posteriorment, el 1985, llança els reconeguts àlbums Mondi lontanissimi i Echoes of Sufi dances, de els que es van extreure els temes per a singles, "L'estació dels amors" / "Els trens de Tozeur", "Via Lattea", "Sentiment nou" i "No time no space". Dos anys més tard, surt a la venda l'àlbum Nòmades.