.jpg)
Sangtraït va ser un grup de hard rock i heavy metal amb reminiscències fantàstiques i medievals combinades esporàdicament amb temes actuals i quotidians. Va formar-se l'any 1982 a la Jonquera i va ser molt diferent dels altres grups de la seva generació.
Van assolir una gran popularitat a finals dels vuitanta i durant la dècada dels noranta, gràcies a cançons com "El vol de l'home ocell", "Somnis entre boires" i "Els senyors de les pedres".
El grup es va dissoldre el 20 de desembre de 2001 en un concert de comiat a la sala Razzmatazz de Barcelona.
Era l'estiu de 1979 i es començava a embolicar la troca. Al despatx de la casa d'en Quim Mandado, al bell mig de la Jonquera, ell mateix comença a tocar el piano i en Josep M.Coro el segueix amb una guitarra clàssica. Tots dos havien crescut junts compartint hores d'estudi i diversió a l'escola del poble. Tenien 17 anys i aficions musicals similars, el blues i el rock els feien patxoca.
A casa d'en Quim les reunions van engrandint el nombre d'assistents. En Coro no tarda a incorporar a la seva guitarra un amplificador de fabricació casolana fet amb altaveus de cotxe. Posa una pastilla a la guitarra, i a funcionar, la distorsió estava servida. La Lupe, el Papa-Juls, en Xavi Rodriguez i un primer bateria d'origen francés anomenat Patrick completaven aquelles sessions de rock'n'roll d'estar per casa. Podien passar-s'hi dies, setmanes o mesos però, al final aconseguien aproximar-se a les sonoritats dels mestres. Feien molt de blues i alguna cançó dels Beatles.
La Lupe, que havia arribat a l'Empordà amb la intenció de passar-hi les vacances d'estiu, decideix quedar-s'hi per sempre. S'ho havia passat de nassos, havia conegut quantitat de penya enrotllada i, segur, intuïa que d'aquelles esbojarrades reunions naixerien millors històries. Rock d'institut, rock de muntanya, rock de bar, rock de poble. Els peluts començaven a voltar.
Com que l'instrumental que tenien no donava gaire de si i feien falta peles per equipar-se més decentment, no se'ls va acudir res més que fer-se bombers. En Quim i en Josep M. van apuntar-se al Parc de Bombers de la Jonquera l'estiu del 81, el Papa-Juls ja havia passat per l'experiència poc abans. Innocents ells pensaven que disposarien d'hores i hores per practicar música mentre esperaven un improbable foc. Tanta mala sort van haver de van enganxar un d'aquells estius en què els focs assolaven l'Empordà dia sí i dia també. Nits en blanc, cares enfosquides per la cendra, guerra als boscos contra les flames. Els calerons que els havien de servir per comprar material sonor els van suar de valent.
Després d'uns quants assajos intensius es bategen com Los Bomberos Atómicos i s'estrenen en públic a Capmany, molt a prop de la Jonquera. El seu repertori està farcit d'estàndards del rock'n'roll: «els més patxangueros, fins i tot una versió en català de "La Casa del Sol Naixent" dels Animals». Los Bomberos Atómicos ja era l'autèntic embrió de Sangtraït; la Lupe cantava i guitarrejava, en Quim tocava el baix, i en Josep M. l'altra guitarra. El quintet el completaven en Xavier Rodríguez a les tecles i el seu germà Víctor a la bateria. Casualment dos Rodríguez que no tenen cap mena de vincle familiar amb l'actual bateria, en Martín Rodríguez. Per aquella època el Papa-Juls corria a cavall entre la Jonquera i Agullana, emmerdat en projectes teatrals però sempre amb l'harmònica a la butxaca. Aquells bombers, un bolo i res més, van donar pas a un anar i venir de personatges que s'afegien a les sessions d'assaig que continuaven celebrant al local cedit per l'Ajuntament. Blues i rock'n'roll cada dia més amplificat. Valentín López, Emerio Marc, F. Solà... Entre ells es trobava en Marc González, un autèntic cridaner afeccionat al rock dur i el thrash-metal que no tardaria a convertir-se en el cantant oficial de la banda.