.jpg)
Pablo Milanés Arias (Bayamo; 24 de febrer de 1943), més conegut com a Pablo Milanés, és un cantautor i guitarrista cubà, un dels fundadors —al costat de Silvio Rodríguez i Noel Nicola— de la Nova Trova Cubana.
Va estudiar música al Conservatori Municipal de l'Havana.
En els seus començaments va estar molt influït per la música tradicional cubana i pel feeling (sentiment, en anglès). El feeling és un estil musical que es va iniciar a Cuba als anys 1940 i suposava una nova manera d'afrontar la cançó, on el sentiment definia la interpretació i estava influït pels corrents nord-americans de la cançó romàntica i del jazz. El feeling s'acompanyava d'una guitarra, a l'estil dels vells trobadors, però enriquit per harmonitzacions jazzístiques. Així s'establia aquesta nova forma de comunicació o feeling amb el públic.
El 1964, Milanés es va incorporar com a intèrpret al quartet Los Bucaneros, amb qui va col·laborar en els seus primers treballs. També va provar sort com a solista ocasional, diversificant així les seves experiències que més tard el portarien a treballar en solitari. El 1965, Milanés va publicar Els meus 22 anys, considerada per molts el nexe d'unió entre el feeling i la Nova Trova Cubana, incloent nous elements musicals i vocals que serien precursors de la música cubana que vindria després.
Cap a 1966 Milanés va ser enviat per les autoritats a un camp de treball forçós de la Unitat Militar d'Ajuda a la Producció (UMAP) a la zona de Camagüey, al centre de l'illa. Després d'escapolir-se a l'Havana per denunciar les injustícies comeses en el que el 2015 va anomenar “un camp de concentració estalinista” va ser empresonat per dos mesos a La Cabaña i després manat a un campament de càstig, on va romandre fins a la dissolució de la UMAP , a finals del 1967. En una entrevista el 2015, Milanés va comentar que encara espera que el govern cubà li demani perdó pel que va patir en aquella època.
Sota l'influx de la Primera Trobada Internacional de la Cançó de Protesta, celebrada a Varadero el 1967, Milanés va començar a crear cançons de contingut polític. El 1968, Milanés va oferir el seu primer concert amb Silvio Rodríguez a la Casa de les Amèriques. Aquesta seria la primera mostra del que més tard, el 1972, sorgiria com el moviment musical popular de la Nova Trova. En aquest mateix lloc coneixeria els membres de l'elit cultural i musical d'altres països americans amb què compartia les preocupacions socials. Violeta Parra, Mercedes Insulsa, Daniel Viglietti, Noi Buarque, Simone, Vinícius de Moraes, Milton Nascimento, Víctor Jara entre molts altres, van passar per la Casa de les Amèriques en aquella època.
Com a compositor, Pablo Milanés ha tocat diversos estils, entre ells el són cubà i la cançó de protesta a finals dels seixanta. Ha pertangut al Grup d'Experimentació Sonora i ha format temes per al cinema. A través del GESICAIC, tant Pablo Milanés com altres destacats músics cubans, incloent Silvio Rodríguez, participen en un taller creatiu on es formava joves talents cinematogràfics cubans ensenyant-los el millor de la música cubana, que posteriorment quedaria plasmat en una generació de cineastes que fonien a la perfecció música i cinema. Aquesta etapa de Pablo Milanés abraça des de finals dels seixanta fins a mitjans dels setanta, i va plena de temes de l'artista: Jo no et demano, Els anys mossos, Cuba va, Avui la vaig veure, Yolanda, No em demanis, Els camins, Pobre del cantor, Home que vas creixent, Jo trepitjaré els carrers novament, i d'altres.
A principi dels anys vuitanta, Pablo Milanés va formar el seu propi grup, amb la col·laboració de diversos amics que van estar amb ell al GESICAIC. Aquesta etapa es caracteritza per la riquesa dels recursos musicals utilitzats i per la varietat dels gèneres barrejats, encara que els seus continguts continuen tenint un fort rerefons social.
Un àlbum important a la vida de Pablo Milanés va ser el titulat Querido Pablo, un disc homenatge gravat amb alguns dels seus grans amics, i en què participen gent de la talla de Víctor Manuel i Ana Belén, Luis Eduardo Aute i Mercedes Sosa, entre molts altres. Aquest disc va tenir una seqüela el 2002, que portava el títol de Pablo Querido. Disset anys després, un bon grapat d'artistes es tornen a reunir per cantar al so de Pablo Milanés. En aquesta ocasió, a més d'amics clàssics de Milanés, s'uneixen artistes de la nova música pop, com Fher (el cantant del grup mexicà de rock Maná), Marco Antonio Muñiz o Armando Manzanero. Â Va participar del documental Van Van, va començar la festa (2001).
El 2005 compon una part de la banda sonora de la pel·lícula Sempre Habana dirigida per Ángel Peláez. Dentre les seves moltes cançons, són especialment famoses: Yolanda, Jo em quedo, Estimo a aquesta illa i El breu espai en què no ets, Per viure i Quan vaig guanyar, quant vaig perdre.