.jpg)
The Magnetic Fields és una banda nord-americana de Boston encapçalada pel compositor i cantant Stephin Merritt. El nom de la banda es va posar en referència a la novel·la d'André Breton Les Champs Magnétiques. Els àlbums llançats per Merritt sota el nom de The Magnetic Fields se'ls pot definir com un Synth Pop amb reminiscències vuitanta i boniques lletres, comunament sobre amor , de vegades iròniques, de vegades tristos, d'altres més festives. Mentre que en els àlbums The Wayward Bus i Distant Plastic Trees predomina la veu de Susan Anway, a la resta dels àlbums els temes són cantats principalment pel propi Merritt.
La banda comença com a projecte d'estudi Merritt, amb Merritt tocant tots els instruments. Amb l'ajuda de la seva amiga Claudia Gonson, que va participar juntament amb Merritt a la banda The Zinnias durant l'escola, van ajuntar la banda a Boston que era on Merritt i Gonson vivien per tocar les composicions de Merritt. La primera presentació en viu va ser al "TT the Bear's Place" a Boston el 1991, on van tocar per a una escassa audiència que esperava veure Galaxie 500. La presentació no va sonar com en els enregistraments, que tenien un so més representatiu del que la banda era, però amb el temps tots dos sons han arribat a convergir.
El seu àlbum més aclamat i popular fins ara és l'àlbum triple 69 Love Songs. En ell Merritt exhibeix la seva habilitat com a compositor en uns pocs ortodoxos arranjaments musicals (que inclou instruments com l'ukelele, banjo, acordió, violoncel, mandolina, piano, flauta, xilòfon, i diversos instruments de percussió, a més dels usuals sintetitzadors, guitar efectes). L'àlbum també inclou els vocalistes convidats Shirley Simms, Dudley Klute, LD Beghtol i la integrant Claudia Gonson— cadascun d'aquests canta en sis cançons i als cors d'altres temes— a més Daniel Handler (àlies Lemony Snicket) a l'acordió, i el col·laborador habitual Christopher Ewen (de Future Bible Heros) com a convidat als arranjaments.
L'àlbum i continua amb l'interès de Merritt pels àlbums conceptuals, amb cadascun dels títols dels 14 temes començant amb la lletra “I”. Segons els crèdits de l'àlbum, aquest va ser fet sense sintetitzadors. L'any 2008 van publicar el seu treball Distortion, que es va basar en un so molt més sorollós que el dels seus antecessors. El 25 de gener de 2010 va sortir a la venda la continuació d'aquest àlbum, Realism (Nonesuch). Aquí The Magnetic Fields sona molt més acústic que de costum i amb un so ben folkie. Tot i que no és un dels seus millors discos, troben en els instruments acústics la manera d'imprimir-li aquest segell propi a totes les melodies i això ja les torna, si més no, interessants.