.jpg)
Annette Peacock (Brooklyn, Nova York, 1941, Anette Coleman de soltera) és una pianista, compositora i cantant nord-americana.
La seva mare va ser violinista a les orquestres simfòniques de San Diego (Califòrnia) i Filadèlfia (Pennsilvània). El 1960, amb 19 anys, es va casar amb el baix de jazz Gary Peacock. Aquest matrimoni la va introduir al món del jazz d'avantguarda. En particular va conèixer el saxofonista Albert Ayler, ja que el seu marit formava part del seu trio. En aquesta època (1961-1962) va participar en els experiments psicodèlics de Timothy Leary.1
Als anys 60 i 70 Anette Peacock es va donar a conèixer al món del jazz i del jazz experimental juntament amb el pianista Paul Bley, la seva nova parella. La seva obra mestra d'aquella època és I'm The One. La seva veu vellutada deixa pas de vegades a una altra de més crua; a les seves melodies les tallen sons discordants i saturats fets amb el sintetitzador. És pionera en l'ús de sintetitzadors Moog.1
In 1968 va gravar Revenge per a Polydor, i el 1971 I'm The One (inclòs a la llista dels 100 discos que "van sorgir al món", de la revista WIRE"), editat per RCA el 1972. També el 1972 va aparèixer com " Holograma" en un muntatge en col·laboració amb Dalí.
Després de 6 sis anys sense produir cap obra, el 1978 va aparèixer el disc X-Dreams pel qual se la va anomenar la Bowie femenina, tant pel seu costat androgin com pel seu rock matisat, i la seva fama va augmentar. Entre el 1979 i el 1980 hi va haver altres discos (com The Perfect Realese, un altre èxit) que van configurar un jazz rock no sempre fàcil d'abordar. La seva cançó My mother never taught me how to cook (la més característica de X-Dreams) és part de la banda sonora de la pel·lícula Perseguint Amy (1997), del director Kevin Smith.1
Va crear la seva pròpia casa de discos, Ironic Records, que va editar quatre LP's entre el 1981 i el 1988. El 2000 va reaparèixer amb un disc que unia el piano (el seu instrument) amb un quartet de corda. Va ser un disc intimista i proper a la música clàssica, que va ser ben acollit per la crítica.
La seva veu singular i la seva obra han inspirat Sidsel Endresen. La seva música l'han versionat David Bowie, Busta Rhymes, Brian Eno, Morcheeba, Pat Metheny, Al Kooper i Mick Ronson.