.jpg)
Cream va ser una banda de rock britànica de la dècada de 1960. Va ser un dels primers i més cèlebres powertrios i supergrups de la dècada. Estava formada per Eric Clapton a la guitarra, Jack Bruce al baix i com a vocalista principal i Ginger Baker a la bateria. Clapton i Braker intervenien també amb les seves veus en algunes cançons, com les conegudes Crossroads i Badge (Clapton) i Pressed Rat and Warthog (Baker).
Aquesta formació va donar lloc a una de les més vitals i efectistes bandes entre 1966 i 1968. El seu so combinava el blues de la guitarra de Clapton amb la potent veu i les intenses línies de baix de Bruce i la bateria amb influències del jazz de Ginger Baker. Cream és considerada una banda avançada a la seva època i d'una influència incommensurable. Va suposar l'adéu del pop per la via del blues i la recerca de major amplitud conceptual per al rock en un estil que es va començar a denominar en aquells anys com a música underground. Juntament amb The Jimi Hendrix Experience, va causar un gran impacte sobre la música popular de l'època, oferint un so potent encara carregat de virtuosisme, que va fer ombra al naixement de bandes com Led Zeppelin, Deep Purple o The Jeff Beck Group a la fi dels 60. Les actuacions en viu de la banda van influenciar a grups de rock progressiu com Rush, Jam Bands com The Allman Brothers Band, GratefulDead o Phish, o bandes de heavy metal com BlackSabbath
A la discografia de Cream apareixen temes de blues tradicional com "Crossroads" i "Spoonful", i de blues modern com "Born Under a Bad Sign", així com temes més exòtics com "Strange Brew", "Tals of Brave Ulysses" o "Toad". Entre els seus majors èxits apareixen "I Feel Free", "Sunshine of Your Love", "White Room", "Crossroads" i "Badge".
El juliol de 1966, la trajectòria de Clapton amb The Yardbirds i John Mayall & the Bluesbreakers li havia valgut la reputació de millor guitarrista de blues al Regne Unit. El virtuosisme de Clapton va inspirar a un dels seus fans a pintar les paraules "Clapton és Déu" (" Clapton is God") a la paret d'una estació de metro d'Islington, a Londres, fet que es repetiria al llarg de tota la ciutat. Clapton, però, no se sentia realitzat a la banda de Mayall, i va decidir ampliar el seu estil tocant en una nova banda.
El 1966, Clapton va conèixer a Baker, el llavors líder de Graham Bond Organisation, en la qual també havia participat Jack Bruce al baix, l'harmònica i el piano. Baker també se sentia aclaparat a la GBO, i estava fart de l'addicció a les drogues de Graham Bond i de les seves arrencades d'inestabilitat mental. "Sempre m'havia agradat Ginger", explicava Clapton. Ginger va venir a veure tocar amb John Mayall. Després del concert em va portar a casa en el seu cotxe. Jo estava molt impressionat amb el seu cotxe i la seva manera de conduir. Em va explicar que volia muntar una banda, i jo també havia pensat. Tots dos estaven impressionats amb la forma de tocar l'altre, el que va portar a Baker a convidar a Clapton a unir-se al seu nou grup, encara sense nom. Clapton va acceptar immediatament, amb la condició que Jack Bruce fora el baixista del grup, amb el qual Baker va estar d'acord.
Clapton havia conegut Bruce durant la breu participació del baixista en els Bluesbreakers al març de 1966, els dos també havien treballat junts en Powerhouse, un grup creat per a un sol disc, format també per Steve Winwood i Paul Jones. Impressionat per la veu i la destresa tècnica de Bruce, Clapton va voler treballar amb ell de forma estable.
El que Clapton no sabia era que, estant Bruce a la banda de Bond, ell i Baker havien tingut sonores disputes. Tot i que ambdós eren excel·lents músics de jazz i es respectaven mútuament, els límits de la GBO es van mostrar massa reduïts per als seus egos. La seva volàtil relació incloïa baralles en l'escenari i sabotatges en els instruments. Després que Baker expulsés a Bruce del grup, aquest va continuar acudint als concerts; Baker va arribar a amenaçar amb un ganivet, i Bruce es va allunyar definitivament de la banda.
Malgrat tot, Baker i Bruce van ser capaços d'apartar les seves diferències pel bé del nou trio, que es va revelar col·laboratiu, amb tots els membres contribuint en la música i les lletres. La banda va rebre el nom de Cream, pel fet que Clapton, Bruce i Baker eren considerats " the cream of the crop", el bo i millor d'entre els músics de blues i jazz de l'emergent escena musical britànica. Abans de decantar-se per Cream, també van barrejar el nom de Sweet N 'Sour Rock N' Roll. Del trio, Clapton tenia la major reputació a Anglaterra, però era absolutament desconegut als Estats Units; havia deixat The Yardbirds abans que For Your Love aconseguís les llistes de vendes nord-americanes.
Cream van fer el seu debut no oficial al Twisted Wheel Club de Manchester el 29 de juliol de 1966. El debut oficial es va produir dos dies més tard en el Sixth Annual Windsor Jazz & Blues Festival. Com que és un grup nou i amb poques cançons pròpies, Cream va reinterpretar alguns temes de blues que van emocionar al públic i els van valer una calorosa acollida. A l'octubre, van tenir l'oportunitat de tocar amb Jimi Hendrix, que acabava d'arribar a Londres. Hendrix era un fan de la música de Clapton, i volia una oportunitat de tocar en directe amb ell. Hendrix va ser presentat al grup per Chas Chandler, baixista de The Animals i mànager de Hendrix.
Va ser al començament del grup quan es va decidir que Bruce seria el cantant principal. Encara que Clapton era tímid per cantar, sovint feia les harmonies per Bruce, i fins i tot, va posar la veu principal a alguns temes destacats de Cream com "Four Until Late", "Strange Brew", "Crossroads" o "Badge".