.jpg)
Joni Mitchell (originàriament Roberta Joan Anderson, nascuda el 7 de novembre de 1943, a Fort Macleod, Alberta) és una cantant i pintora canadenca. Inicià la seva carrera musical a l'oest del Canadà i a Toronto, relacionant-se posteriorment amb tot el moviment folk de Nova York de mitjans dels anys seixanta.
Mitchell va començar a cantar en petits locals de Saskatoon (Saskatchewan) i a tot l'oest del Canadà, abans de passar als nightclubs de Toronto (Ontario). El 1965 es va traslladar als Estats Units i va començar a fer gires. Algunes de les seves cançons originals (Urge for Going, Chelsea Morning, Both Sides, Now, The Circle Game) van ser interpretades per altres cantants de folk, cosa que li va permetre signar amb Reprise Records i gravar el seu primer àlbum, Song to a Seagull, el 1968. Establerta al sud de Califòrnia, Mitchell va ajudar a definir una època i una generació amb cançons populars com Big Yellow Taxi i Woodstock. El seu àlbum Blue de 1971 se cita sovint com un dels millors àlbums de tots els temps; va ser classificat com el 30è millor àlbum mai realitzat a la llista dels "500 millors àlbums de tots els temps" de la revista Rolling Stone el 2003, ascendint al número 3 de l'edició del 2020. El 2000, The New York Times va escollir Blue com un dels 25 àlbums que representaven "moments decisius en la música popular del segle XX". El 2017, NPR va classificar Blue en el número 1 en una llista dels millors àlbums fets per dones. El cinquè àlbum de Mitchell, For the Roses, es va publicar el 1972. Després va canviar d'etiqueta i va començar a explorar idees melòdiques d'influència més jazzística, a través de textures pop exuberants, a Court and Spark, del 1974, amb els èxits radiofònics Help Me i Free Man in Paris, que es va convertir en el seu àlbum més venut.
Cap al 1975, el rang vocal de Mitchell va començar a passar de mezzosoprano a contralt. Durant els anys setanta, va ampliar el seu camp d'interesos musicals, dirigint el seu treball vers el pop i el jazz, convertint-se en una de les cantants i compositores més respectades del final del segle xx. Les seves composicions distintives per a piano i guitarra també es van fer més harmòniques i rítmiques a mesura que fusionava el jazz amb el rock and roll, el R&B, la música clàssica i els ritmes no occidentals. A finals dels anys setanta, va començar a treballar amb destacats músics de jazz com Jaco Pastorius, Wayne Shorter, Herbie Hancock i Pat Metheny, així com Charles Mingus, que li va demanar que col·laborés en els seus últims enregistraments. Més tard es va dedicar al pop i a la música electrònica, i també a la protesta política. El 2002 va ser guardonada amb el premi Grammy a la carrera artística en la 44a edició dels premis Grammy.