.jpg)
Quilapayún (del mapundungun kila, 'tres', i payún, 'barbes') és una banda xilena de música folklòrica, que va formar part de l'anomenada Nova Cançó Xilena durant la dècada de 1960 i que segueix vigent a la data.
Va ser formada a Santiago el 26 de juliol de 1965 per Julio Carrasco i Julio Numhauser, que van convidar en un primer moment al germà del primer, Eduardo Carrasco, que se suposava seria només un intèrpret temporal.2 Tant Julio Numhauser com Eduardo Carrasco eren voluntaris de la «Bomba Israel», 5a Companyia del Cos de Bombers de Ñuñoa.3 Així el trio inicial decideix anomenar-se «Quilapayún», que en mapudungun significa «Tres barbes». Comencen a realitzar esporàdiques presentacions en penyes universitàries, i posteriorment decideixen integrar Patricio Castillo (la seva presència intermitent duraria fins al 1970) i més tard, en forma definitiva, Carlos Quezada, Willy Oddó, Hernán Gómez i Rodolfo Parada.
Després de treballar un breu lapse amb Ángel Parra i de tenir les seves primeres actuacions en penyes de Valparaíso i Santiago, Quilapayún integra com a director artístic Víctor Jara, amb qui adoptaran la manera interpretativa i escènica que els tornaria cèlebres al costat de les seves barbes i ponxos negres .
Després de dos discos en què van esbossar la seva línia temàtica i musical, graven el 1968 el LP X Vietnam en què adopten l'estil que els tornarà un paradigma de la cançó popular revolucionària. El 1970 graven la Cantata de Santa Maria d'Iquique, de Luis Advis, que es torna una obra essencial de la música xilena i model per a treballs del mateix tipus que es van realitzar a Hispanoamèrica.
Durant el govern de Salvador Allende són nomenats ambaixadors culturals, realitzant gires per Europa i obtenint un gran èxit a Argentina i Uruguai. En aquesta època alternen cançons i obres de suport decidit a la causa de la Unitat Popular i d'atac als sectors conservadors amb treballs com Quilapayún 5, on esbossen nous camins creatius, marcats per l'ingrés del seu director, Eduardo Carrasco, al conservatori.