.jpg)
The Velvet Undergound va ser una banda de rock formada a Nova York en la dècada dels 60.
Encara que mai arribés a l'èxit comercial, va ser una de les bandes més influents de la història del rock i té un intens valor de culte, a pesar d'haver durat pocs anys. Va ser una de les primeres bandes a experimentar amb la forma i incloure influències avant-garde i, especialment, el soroll de guitarres que els va fer definir l'ús del noise dins del rock. La seva influència sobre el punk, la inclou dintre del grup de bandes classificades com proto-punk i, possiblement, com la primera d'elles.
La banda es va formar el 1964 quan Lou Reed, que havia tocat en algunes bandes de poca durada, treballava com a compositor per a Pickwick Records on va conèixer al gal·lès John Cale, que s'havia mudat als Estats Units per estudiar música clàssica i van tocar junts en un grup anomenat The Primitives amb l'objectiu de promocionar el single de Reed "The Ostrich".
Reed i Cale van congeniar i van pensar a fundar un nou grup. Per a això van buscar a Sterling Morrison, a qui Reed havia conegut a la universitat i amb qui ja havia tocat, i a Angus McLise, veí de John i Lou. Van Formar The warlocks, que després s'anomenarien The Falling Spikes. Van arribar a gravar una cinta on es trobaven "Venus in Furs", "Heroin", "Wrap Your Troubles In Dreams" i "The Black Angel's Death Song".
El nom de la banda va sorgir del títol d'un llibre sobre sadomasoquisme de Michael Leigh titulat The Velvet Undeground que Jim Tucker, amic de Reed i Morrison i germà de Maureen Tucker, va trobar llençat pel carrer. La banda va ser abordada pel promotor Al Aronowitz. Quan el grup va acceptar una oferta de 75 dòlars per fer un show telonejant una altra banda de Aronowitz, The Myddle Class, McLise va deixar el grup acusant-lo de comercialitzar-se. MacLise va ser reemplaçat per Maureen Tucker, germana d'un amic de Reed i Morrison.
Tucker tenia una forma molt particular de tocar la bateria, la qual cosa va sumar excentricitat a la ja poc convencional banda. Tucker solia tocar amb una bateria molt bàsica, desocupada i amb malls en lloc de baquetes. Aparentment, Tucker hauria començat a tocar d'aquesta forma després que la resta de la banda li demanés que fes "alguna cosa inusual".
Després d'aquest concert, Aronowitz els va aconseguir un contracte per a tocar com banda resident en un local anomenat Cafè Bizarre. Aviat la banda va ser acomiadada però dos dies abans que això succeís Andy Warhol va ser dut a l'establiment per Paul Morrissey qui va creure que era una bona idea tenir un grup de rock a The Factory. Tant la música, plena de soroll i distorsions, com les lletres que tractaven tòpics inusuals per a l'època, com sadomasoquisme, travestisme, o l'addicció a l'heroïna, els distanciaven molt de les bandes típiques de l'escena nord-americana d'aquell moment, en la qual la psicodèlia i la cultura hippie arribaven al seu cim a San Francisco.
Després que Andy Warhol es convertís en el mànager del grup, va suggerir que la model i estrella de la Factory, Nico, havia de cantar a la banda. La banda no es va sentir còmoda amb el suggeriment i Reed i Cale sentien que estaven perdent el control, però finalment van acceptar per aprofitar la promoció que Warhol els podia donar i es van convertir en The Velvet Underground And Nico.
Algunes cançons van ser adaptades per a ser cantades per Nico i durant les que Reed cantava ella tocava la pandereta. Warhol va filmar a la banda assajant i el resultat és la pel·lícula The Velvet Underground & Nico: A Simphony of Sound. Aquesta filmació va ser usualment projectada durant els primers shows de la banda. Paul Morrisey va idear un espectacle amb shows de llums, ballarines i projeccions en el qual la banda toqués. Aquest espectacle es va anomenar Exploding Plastic Inevitable i va dur a la banda a tocar en diferents llocs a través dels Estats Units.
Durant 1966 Angus McLise va tornar breument a la banda durant diverses setmanes quan Lou Reed va sofrir una hepatitis que li va impedir tocar en alguns concerts que ja tenien contractats. Durant aquests shows Cale cantava i tocava l'orgue i Tucker tocava el baix. En aquestes aparicions la banda va començar a tocar una peça improvisada que es va conèixer com The Booker T en honor del líder de la banda Booker T & The MGs. Aquesta peça es convertiria en la base musical per The Gift inclosa en White Light/White Heat.
Algunes d'aquestes presentacions van ser editades en discos pirates i són els únics registres de la banda amb Angus McLise. El seu primer disc The Velvet Underground and Nico gravat en molt pocs dies (existeix desacord sobre el temps exacte d'enregistrament), va trigar gairebé un any a ser editat a causa de factors com les polítiques de les discogràfiques. Tot i l'associació amb Warhol, el contingut del disc no era acceptable per a les discogràfiques que no trobaven maneres de comercialitzar-lo.
Finalment, Warhol els va aconseguir un contracte amb el segell Verve, subsidiari de MGM. El grup no volia que Nico participés en l'enregistrament, ja que sostenien que ja havien cedit bastant permetent que formés part de la gira d'actuacions en directe, però finalment van acceptar la seva presència. El disc va ser editat al maig de 1967 amb un cèlebre disseny de portada de Warhol i amb el nom de Nico afegit al del grup i només va arribar al lloc 171 en les llistes de vendes.