Lobo

Roland Kent LaVoie, més conegut amb el nom artístic de Lobo (Tallahassee, Florida; 31 de juliol de 1943), és un cantautor nord-americà que va tenir una reeixida carrera al començament dels anys 1970s, famós per les seves cançons «Me and You and a Dog Named Boo”, “I'd Love You to Want Me” i “Don't Expect Me to Be Your Friend”. Aquestes tres cançons juntament amb "Where Were You When I Was Falling in Love" li van donar a Lobo, quatre top a les llistes de música lleugera/contemporània per a adults.

Va començar la seva carrera musical el 1961 com a membre d'una banda local, The Rumours. La banda va incloure Gram Parsons i Jim Stafford, així com el baterista John Corneal, que després es va unir a la International Submarine Band de Parsons. Durant els anys 1960, LaVoie va representar amb moltes altres bandes com US Male, The Uglies i Me and the Other Guys.

Per 1971, havia començat a anomenar-se Lobo, va signar amb Big Tree Records i la companyia va llançar el seu primer senzill, "M'an You and Dog Named Boo", al març de 1971, Va ser el major èxit de la discogràfica; va aconseguir el #5 als Estats Units i el #4 al Regne Unit el maig d'aquell any, i va iniciar una reeixida sèrie de senzills. Se'n van vendre més d'un milió de còpies i va ser premiat amb un disc d'or el setembre de 1971.

El seu àlbum debut, Introducing Lobo, va seguir al maig. Al juny de 1971, el seu segon senzill, She didn't do magic, va ser llançat. Al setembre d'aquest mateix any va ser llançat California Kid and Reemo, seguit de The Albatross.

Sota l'àlies de Llop, va llançar Of a Simple Man (1972), que incloïa «I'd Love You to Want Me» (#2, del 18 al 25 de novembre de 1972) i «Don't Expect Me to Be Your Friend» (#8, del 17 al 24 de febrer de 1973). El primer es va convertir en el major èxit de Lobo, va obtenir disc d'or el novembre de 1972 i va aconseguir el #1 a Alemanya el desembre de 1973 i #5 al Regne Unit el juliol de 1974.

Amb el llançament de Calumet (1973), Lobo va tenir tres Top 40 més: It Sure Took a Long, Long Time, How Can I Tell Her i Standing at the End of the Line. Va fer una aparició a l'American Bandstand aquest any. Hi va haver dos senzills més de menor importància en l'àlbum: There Ain't No Way i el 1975 Standing At The End Of The Line.